dijous, 28 de febrer del 2013

Febrer 2011. Febrer 2013. Pressupost i model de ciutat

Febrer 2011. L'Ajuntament tancat amb pany i forrellat. Barrots d'acer impedeixen l'accés a la informació sobre els pressupost municipal que ha aprovat, un any més, el tripartit municipal (PSC-ERC-ICV). Porten quasi 8 anys de govern i els seus són mandats mancats de transparència. L'herència d'en Quim Nadal es perpetua en els anys. Als plens, les entitats no poden preguntar. “Valga'm Déu, això seria un disbarat”. A la ciutat, la informació és unidireccional, del consistori als barris. Difícilment, fa el camí a la inversa. “Valga'm Déu, això seria massa feina i sobredosi de diàleg”. El pressupost, com en els despatxos, no es fan enlloc, deuen pensar. I les esmenes, des dels despatxos del costat es cuinen millor, deu pensar l'oposició de CiU i PP. Mentrestant, a fora el món continua girant. La societat civil s'organitza, el sistema capitalista, l'especulació i la construcció, que també el nostre ajuntament havia incentivat, comença a fer aigües. Les places s'omplen de gom a gom, també les nostres estimades Plaça del Vi i de Catalunya. I no només elles, a la de l'Assumpció, els veïns i les veïnes comencen a estar fartes de les obres del TAV, a la Sebastià Salellas, veuen que les millores de Mas Ramada no arriben, a la del Barco, continuen reivindicant les millores socials que sempre costen d'arrencar i a la Miquel de Palol, encara s'estan refent de l'afer del Pavelló de la Devesa. La fortalesa de la Plaça del Vi continua molt lluny del carrer.

Febrer 2013. Afortunadament, les places continuen vives. La PAH, la Mesa d'Entitats i la Xarxa pels Drets Socials, entre molts d'altres, mantenen viva la flama del carrer, de la reivindicació de la justícia. I la fortalesa? Doncs, l'aire ha començat a entrar-hi. Especialment, amb l'arribada de la CUP i també amb alguns canvis de pràctica política de grups municipals, posem-hi d'ICV-EUiA i CiU, fa que el ple ja accepti que les entitats parlin en les seves sessions, el diàleg millora i les plataformes d'entitats veïnals i socials són reconegudes com a interlocutors. Ho són també per negociar les ordenances fiscals i el pressupost. 1 any i mig de CUP a l'Ajuntament i un petit glop d'aire ja és a dins de la Plaça del Vi. Però seguim. Les negociacions de despatx ja no es queden al despatx. Ara, des de la CUP s'informa de cada pas i novetat en el procés. Tota la ciutat pot saber en quin punt estem de la partida. Amb honestedat, transparència i sense por a equivocar-nos. Debatem, ens complementem i anem avançant. Aconseguim ampliar terminis de debat i, finalment, arribem al dia ahir. I sí, malgrat desagradi als que prefereixen l'opacitat i la delegació, la CUP decideix convocar una assemblea oberta. 70 persones es reuneixen i parlen d'un tema tant feixuc com el pressupost. Hauríem de ser més, però demostrem que la participació és una eina de fer política imprescindible en els nostre municipis. Dubtes, preguntes i resolucions. On som? I qui proposa què? Els regidors responen i els militants i simpatitzants de la CUP també. No hi ha regidors i la resta, hi ha un grup de persones disposades a treballar per transformar la ciutat. Miro enrere i recordo aquell febrer de 2011 on un ciutadà qualsevol topava amb la muralla. Somric i penso, si en 2 anys hem aconseguit que paraules com transparència, participació, democràcia directa, assemblea siguin sobre la taula és que hem aconseguit començar a esquerdar la fortalesa. Una petita victòria.

Febrer 2011. Serveis públics municipals privatitzats. Partides prioritàries pel centre de la ciutat. Construcció i turisme com a eixos fonamentals de l'economia productiva de la ciutat. Model de ciutat del silenci i del “mira i no es toca”. Pressupostos amb partides blindades per llums de nadal, temps de flors i decoració del Barri Vell. Mancances de participació, de cooperativisme, d'alternatives i de projectes als barris perifèrics. Tot gironí té el mateix pes? Les barraques qüestionades i un Festival de Músiques Religioses i un Auditori que s'enduen el pes del pressupost de cultura. Uns polítics que han legitimat i defensat l'acció d'un govern tripartit que va agafar el poder amb l'esquerra però el toca amb la dreta. “A Girona ja ho sabíem”, podíem haver dit. Un pressupost lluny de la majoria.

Febrer 2013. El turisme és el monocultiu de l'Ajuntament de Girona. Encara més. Si abans la imatge era el que importava, ara ja només pensen en cirugia estètica. Els llums de Nadal són prioritat i les campanyes turístiques una obligació que et transformen en un insensible inexpert si les qüestiones. Cert és que estan disposats a començar a mirar de parlar de pressupost participatiu parcial, de dedicar una petita part a les cooperatives i que estudien fer un carril bici i una estació de Girocleta més. Demandes impossibles abans, ara comencen a ser si més no discutibles. Efectes de tenir un Govern en minoria dins de l'Ajuntament, però també petites victòries dels moviments socials que col·loquen temes claus en el debat local. Encetem diàlegs sobre temes innovadors i plantegem alternatives. Convergència i Unió, però, només ens en compra un 20%. Ells prefereixen continuar amb l'aposta dels darrers 20 anys de ciutat. Si poguessin construir també ho farien. Ells, de fet, ja els està bé l'actual model de ciutat. S'hi senten a gust i el gaudeixen. Però, des de la CUP sempre hem pensat que calia treballar per plantejar una ciutat diferent. Que reconeixés els aspectes positius treballats, però que el moment actual ens demanava un pressupost que girés com un mitjó les prioritats. I amb això ens hem trobat una nova porta tancada.

Alguns provaran de picar-la fins el darrer dia. Creuen que el 20% és suficient per avalar un model que persisteix en la mateixa línia de sempre. Jo, però, crec que després de fer l'assemblea, pensem que ara és moment d'aturar-nos i deixar que aquells que són a dins s'entenguin amb qui tant comparteixen a la ciutat (PSC i PP). La nostra feina és seguir sembrant les iniciatives que ens permetran d'aquí un temps ser capaços de fer el canvi. En dos anys hem aconseguit trencar la barrera de la participació. Ara toca treballar perquè en dos anys més, aconseguim obrir totes les portes i siguem capaços de plantejar una alternativa i un pressupost que capgiri el model de ciutat i faci de Girona, una vila pionera en la justícia social, la participació, l'economia solidària i la cultura de carrer. Mentrestant, però, haurem de continuar sentint allò que: “són uns irresponsables”.